En quin estat arribarem a la vellesa? És una pregunta pertinent que tota una generació es fa. És impossible viatjar al futur, però hi ha referents: els nostres pares. El que passa és que s’alcen veus que diuen que els fills viuran pitjor. Hi ha proves inquietants, però el debat està obert i la situació sempre es pot revertir.
L’OCDE sosté que viurem pitjor
El problema als països rics és en primer pla. Ho diu el club que els aplega, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), en un estudi. Les pensions que tindran els millennials (la generació que va del 1980 al 2000) seran més escasses a causa dels problemes d’incorporació al mercat laboral i l’envelliment. La situació s’agreujarà entre aquells que van néixer més enllà de l’any 2000.
Fes la teva simulació: Descobreix el pla d’estalvi ideal per al teu futur.
Els problemes en el mercat laboral amenacen les dones i els treballadors amb menys qualificació. És aquest grup el que pateix més precarietat i rep salaris més baixos. Atès que el sistema públic de pensions hi està molt lligat, via cotitzacions, és previsible que s’obtinguin pagues més baixes. És just el contrari del que ha passat amb la generació del baby boom, amb llargues carreres de cotització i salaris estables i creixents segons l’antiguitat.
L’envelliment i el creixement de l’esperança de vida és un altre repte per al sistema. Segons l’estudi de l’OCDE, Espanya serà el 2050 el segon país més envellit. Quedarà situat darrere el Japó, que ja en pateix les conseqüències. En aquesta data, hi haurà una proporció de 76 persones més grans de 65 anys per cada 100 en edat laboral. Actualment, per fer-nos-en una idea, estem en 30 grans per cada 100 persones en edat de treballar.
Llegeix també: El pes de l’envelliment en el creixement econòmic d’Espanya (i les seves conseqüències en la jubilació)
En resum, parlem de bretxa generacional (amb els fills veient increments salarials molt més lents que el de les pensions dels pares) i de desigualtat (els treballadors menys qualificats reben salaris molt baixos).
La conclusió és que això que ja es dona en les generacions més joves (millennials i generació X), es pot reproduir quan arribi el moment de jubilar-se. La pregunta llavors és: com podem evitar-ho?
Els sistemes complementaris com a alternativa
L’informe dona pistes per intentar evitar un futur tan negre com el que pinta. En el cas d’Espanya, assenyala que no hi ha “fortes xarxes de seguretat per redistribuir ingressos”. Dit d’una altra manera, pràcticament tot es fia a un sistema públic molt sensible al que passa.
L’OCDE també posa en relleu que en altres països aquests sistemes complementaris de pensions estan més desenvolupats. Aquests sistemes es deslliguen de la vinculació als ingressos obtinguts durant la vida laboral i se centren en l’estalvi i el seu augment a partir de la inversió.
Mentre que aquí depenem pràcticament al 100% de les cotitzacions, en altres països els sistemes complementaris tenen més pes. En l’informe es posa com a exemples els sistemes de “redistribució directa” de Dinamarca i de “redistribució progressiva” de la República Txeca.
Llegeix també: El futur de les pensions
Al país nòrdic ha una pensió pública complementada per una de privada. La primera és petita, equival a poc menys del 20% del salari mitjà. Per accedir-hi, cal complir 67 anys d’edat i 40 de cotització. La resta prové de l’estalvi privat. Per a aquells que han tingut més dificultats per estalviar hi ha un augment de la percepció pública.
Són exemples que ens inspiren, en tot cas, el que l’informe reconeix, i és que, en part, és responsabilitat nostra assegurar-nos l’estabilitat quan ens toqui jubilar-nos. Els plans de pensions, fons i altres sistemes d’estalvi estan plenament desenvolupats a Espanya i són una bona fórmula per evitar incerteses en el sistema públic.
