Des de sempre s’ha atorgat a la imatge física un poder que ha portat a discriminar més que la religió, l’edat o el sexe. Vivim en una societat en què allò que és bonic i allò que és atractiu són sinònims de bo, de desig o de poder. Milions de persones turmentant-se per aconseguir la figura perfecta, la talla perfecta, els llavis perfectes, la mida de pits perfecta, i poder així reafirmar-se i sentir-se segures. Elles i ells. La indústria de la bellesa mou bilions entre el culte al cos, els centres esportius, els cirurgians plàstics, els centres de bellesa, les cremes que prometen tota mena d’àcids que mitiguen o eliminen les arrugues, els tractaments blanquejadors per a dents color blanc Hollywood, els implants de cabells i la roba sexi, provocativa, a la moda, elegant, etc. Tot gira al voltant de la imatge. T’imagines quines persones més felices podríem ser si invertíssim tant d’esforç, tants diners i tant de temps a cuidar-nos per dins?
Hi ha tantes persones depenent de veure’s bé, que el fet de no aconseguir-ho és símptoma de frustració, de baixa autoestima, d’inseguretat i de dolor, molt dolor. Ens estem equivocant? Completament, no era una pregunta retòrica. Ningú no es pot mantenir eternament jove, i a més fem judicis de valor frívols i estúpids sobre la gent “guapa” i la que no ho és, i qualsevol esclavitud i obsessió només causen sofriment.
Tres són els motius pels quals aquesta societat sobrevalora la imatge de joventut i de bellesa:
Una escala de valors equivocada
Ens han educat en la idea que allò que és bonic i allò que és jove és bo. I no podem deslliurar-nos de la responsabilitat o pensar que només són els mitjans els que inculquen aquests valors. Són moltes les llars on s’exigeix als fills que perdin pes, que s’arreglin, que es vesteixin d’acord amb un protocol que els adults decideixen que és el correcte. Veiem constantment com homes grans s’enamoren de dones vint anys més joves que ells, tot deixant enrere matrimonis d’anys, o sentim comentaris dels pares cap als seus fills com ara: “Que lletja s’ha tornat la teva amiga. Aquella noia no es cuida gens, s’ha engreixat força”.
La societat també fa judicis de valor constants amb aquells que no responen a la imatge desitjada: són ganduls, deixats, poc constants, sense força de voluntat o sense autocontrol.
Inseguretat interior
Hi ha persones que es veuen poc intel·ligents, amb poca memòria, sense enginy intel·lectual, amb escassa cultura general, sense temes de conversa o poc hàbils en les seves relacions personals. En definitiva, persones que creuen que no poden aportar gaire des del seu interior.
Invertir temps i diners a formar-se, en tallers per entrenar les habilitats socials, viatjar, llegir més, els suposa una inversió de temps i esforç que costa més que cuidar l’exterior. Creuen que aquest físic serà admirat i que captaran l’atenció dels altres només pel fet de ser alts, guapos o prims. Però creguin-s’ho: això, a més de fer pensar en el refrany “malament va qui no pensa en l’endemà”, només els portarà a relacionar-se amb persones amb aquesta mateixa escala de valors. Relacions frívoles i superficials que acaben no satisfent les nostres necessitats personals.
Aspecte físic sobrevalorat
Pots tenir la sort de néixer alt, baix (si vols ser genet de curses de cavalls o pilot de motos), prim, fibrós, amb uns ulls verds espectaculars o amb uns cabells forts, brillants, sedosos i sans… Hi ha persones que són físicament espectaculars i per això són admirades per tothom: models, actors i actrius, influencers a les xarxes socials. Viuen del seu físic perquè l’entorn, la indústria o els seus seguidors han decidit que el seu físic té un valor. I això no està malament, ni bé. És una professió i una forma més de vida. Com una altra qualsevol. El problema rau en el moment en què interpretem que si no ets així, tu no tens valor.
Quan tot el dia et diuen que ets molt guapo, que quin estilàs que tens, que com et queda de bé alguna cosa, la mateixa persona acaba relacionant que la seva imatge és el seu poder.
Fins i tot són moltes les dones i molts els homes atractius que utilitzen aquest encant per seduir un client o per manipular una relació. I en el moment en què l’atractiu físic es perd, també es perden la seguretat i la confiança de la persona. Han après que la manera de relacionar-se i tenir èxit és a través de l’aparença física.
Les persones que viuen esclaves de la seva imatge identifiquen el físic com a part de la seva seguretat, de la seva autoestima, i el pitjor de tot, de la seva vàlua com a persones. Envellir esdevé per a ells una lluita obsessiva. Envellir és perdre l’atractiu, deixar d’agradar, perdre poder i fins i tot tenir por de perdre relacions personals.
No es tracta que et deixis, que no et cuidis, que no t’hidratis, que no et sentis a gust amb tu mateix. Però també es tracta que cultivis el teu interior: simpatia, educació, do de gents, companyonia, amistat, cultura, converses boniques, detalls… Tenim tantes coses per aportar i compartir amb els altres, que deixar el nostre valor en mans de l’aspecte físic és desaprofitar el nostre potencial.
Com a adults, com a pares, com a mestres, intentem educar en valors perquè no tinguem una societat que es frustri i pateixi pel fet de no estar a l’altura dels cànons de bellesa. Siguem conscients dels comentaris no conscients que fem diàriament quan veiem la tele, quan mirem fotos, quan conversem sobre qualsevol tema.
Amb 10, 20, 30, 40, 50, 60, 70, 80 o més anys, sempre, sempre, ens quedarà el nostre interior. És important cuidar i embellir el que ens acompanyarà sempre.
