El dol no té regles

El novembre és el mes dels que ja no hi són. O sí que hi són, però només en els nostres records. Perdre un ésser estimat és terrible. Per més que un provi d’empatitzar amb qui pateix, fins que no es viu l’experiència no es pot arribar a experimentar l’abast del desconsol, la soledat i la sensació de mai més. Mai més podràs parlar amb aquesta persona, agafar-li la mà, riure i plorar amb ella, compartir un viatge, un dinar, una reunió, un joc, un aprenentatge. Mai més.

Per als creients, el consol està en el retrobament a l’altra vida. En el fet que al més-enllà ens trobarem amb els éssers estimats. És possible que en algun moment pugui arribar a ser un alleujament. I d’alguna manera aquesta reflexió ens ajuda a mantenir viu el record. Però la necessitat de l’ara, no la cobreix.

El procés de dol és una cosa molt personal. És el procés d’adaptació a una vida nova sense la presència de la persona que se n’ha anat. I malgrat que els manuals de psicologia marquen unes pautes per diferenciar quan el dol flueix amb normalitat i quan es considera patològic, sincerament, no hi ha regles universals per a la gestió correcta d’aquest procés.

Moltes persones senten tanta pena durant tants mesos que arriben a qüestionar-se si ho estan fent bé. En el dol no hi ha coses que es facin bé ni coses que s’estiguin fent malament. No és el millor moment perquè un es jutgi. Prou feina tenim amb el que estem passant.

El dol té una sèrie d’etapes que no tothom viu de la mateixa manera. Conèixer-les i identificar-les ens pot ajudar a relaxar-nos i sentir que anem evolucionant.

Negació

Al principi, el nostre esquema mental és incapaç d’incorporar la idea de pèrdua total, de pèrdua per sempre. Així doncs, neguem la situació. Verbalitzem que no és possible que això ens estigui passant a nosaltres. Ni tan sols volem que ens parlin de la mort de l’ésser estimat.

Ràbia

Hi ha persones que es mostren irascibles i s’enfaden més del que és habitual en situacions en què en un altre moment no s’haurien enfadat. Estan molt sensibles a tot i tot els molesta. Eviten situacions, persones, trobades.

Esperança

Siguis o no siguis creient, ens agrada fantasiejar amb la idea que tornarem a estar al costat de la persona estimada.

Tristesa

És la fase prèvia a l’acceptació. Realment prenem consciència que la persona no hi és i que ja no hi serà més. Sentim pena, ganes de plorar, alteració del son, problemes de concentració. La persona i els seus records ocupen la nostra atenció. I aquest sentiment ens acompanya en paral·lel tot el dia. Pots tenir una vida activa, atendre les teves responsabilitats, però sempre amb un rerefons de pena i tristesa.

Acceptació

Acceptar vol dir que deixem d’enfadar-nos amb el que ha passat. Deixem de buscar culpables. Aconseguim normalitzar la nostra vida, i les sensacions d’aflicció, soledat i ganes de plorar van minvant.

Si et trobes en qualsevol d’aquestes fases, pots seguir aquests consells. No són universals, però poden ser guaridors en molts moments.

1. Accepta la teva emoció; més que la pèrdua, l’emoció. No intentis forçar el que no sents. No et facis el fort. Si et ve de gust plorar, plora. Si no et ve de gust sortir, no surtis. Si et ve de gust parlar del tema, parla’n.
2. Comparteix amb els altres com et sents. No tens per què patir tot sol la teva pena. Parlar no et retorna la persona, però consola molt tenir el suport dels altres.
3. Deixa’t abraçar. Una abraçada de més de 20 segons allibera oxitocina. Et farà sentir bé i estimat.
4. Parla amb la persona estimada. Només quan puguis i estiguis preparat. Hi ha tantes coses que t’agradaria continuar compartint, oi? No ho pots fer ara amb la persona present, però sí que pots establir-hi una relació en la teva imaginació. Coneixes tant la persona que segur que ets capaç de visualitzar què et contestaria i quina seria la seva expressió facial. Parlar sol no és cap bogeria. Al contrari, és molt gratificant. I, al capdavall, no parles sol. T’estàs relacionant amb la persona estimada.
5. Aprèn a viure sense el que la persona representava en la teva vida. Moltes vegades la pèrdua d’un familiar amb qui convivíem no solament suposa la pèrdua de la persona. També de la rutina de les activitats que la persona duia a terme. A més de compartir amor, compartíem la vida. Ocupar-se de tot el que feia l’altra persona i que necessites seguir fent tu, pot provocar bloqueig. Cal que aprenguis a prendre decisions o resoldre pel teu compte aquestes activitats: cuinar, la gestió de l’economia familiar, l’organització dels viatges… Demana ajuda, però així que puguis, prova de tenir tu la iniciativa.
6. Normalitzar la vida. Tot i que ara sembla impossible que un pugui tornar a reprendre activitats que abans es duien a terme en parella o amb els pares, reprendre el que et feia sentir bé amb ells pot ser un senyal de respecte cap a la persona que ha marxat. Segur que ella estaria desitjant que tu continuessis gaudint del que compartíeu junts.
7. Deixar fluir. Significa imprimir el ritme que tu decideixis a cadascun d’aquests passos. Cadascun de nosaltres tenim un ritme. Forçar-lo no té sentit. Deixa que flueixi el dolor, la pena, les ganes de reprendre activitats. Les persones que tens al voltant volen que estiguis bé. Per això solen intentar forçar situacions o activitats per a les quals tu consideres que encara no estàs preparat. Demana’ls temps.

El dol és un procés d’adaptació dolorós i molt personal. No tinguis expectatives. No esperis res de tu. Mira d’acceptar i fluir. Les emocions ens recorden que estem vius i també ens reflecteixen el valor i l’amor que teníem per la persona que se n’ha anat. Deixa que tinguin la presència que han de tenir. Fugir del malestar és antinatural.