José Hernández-Rodríguez, internista del servei de malalties autoimmunes de l’Hospital Clínic de Barcelona, detalla la seva experiència en la gestió de la Covid-19 i els resultats preliminars de l’estudi que lidera en persones grans, en una conferència que es va pronunciar al Longevity World Summit 2020 aquest desembre.
Les societats dels països desenvolupats cada vegada són més longeves. Una nova realitat complexa i amb múltiples implicacions, avui objecte d’estudi, anàlisi i reflexió des de diversos punts de vista. La Universitat de Barcelona i el Longevity Institute han celebrat aquest desembre el Longevity World Summit 2020 (LWS2020), un esdeveniment online en què al llarg de quatre dies s’han succeït diverses ponències en les quals s’ha aprofundit en els principals reptes derivats de l’augment de l’esperança de vida.
L’internista del servei de malalties autoimmunes de l’Hospital Clínic de Barcelona, José Hernández-Rodríguez, va ser l’encarregat de pronunciar la conferència Covid-19, la pandèmia de les persones grans: ajudant des d’un hospital. Durant la seva explicació, va relatar les vivències dels primers compassos de la pandèmia i els mesos posteriors i va proporcionar detalls de l’estudi clínic que dirigeix sobre la Covid-19 i les persones grans.
Les dades sobre la pandèmia deixen ben clara la seva importància: més de 60 milions d’infectats al món, dels quals 1,5 milions són a Espanya, on, amb dades de novembre del 2020, s’han produït més de 46.000 morts vinculats a aquesta malaltia. “Una autèntica catàstrofe”, assenyala Hernández-Rodríguez.
Què en sabem, avui, d’aquesta malaltia? En els pacients que la pateixen, una pneumònia bilateral és el que causa la mort. A més, les persones grans són el grup més vulnerable. “La pandèmia és una emergència geriàtrica”, explica aquest professional sanitari.
De fet, Hernández-Rodríguez detalla que “ser més gran de 65 anys és un risc de mal o pitjor pronòstic en la Covid-19”. I és que a partir dels 65 anys, segons el Centre per al Control i la Prevenció de Malalties dels Estats Units, el risc d’hospitalització per a aquest col·lectiu augmenta 5 vegades respecte als més joves. Així mateix, el risc de morir augmenta considerablement (90 vegades més). En el cas dels més grans de 85 anys, el risc de morir augmenta fins a 630 vegades. De cada 10 persones que moren per Covid-19, un 80% són més grans de 65 anys.
Les dades reflecteixen una realitat que porta a centrar les mirades en les residències geriàtriques. A Espanya hi ha 5.417 centres d’aquest tipus, amb una capacitat per a 372.000 persones, fet que suposa que acullen menys de 5 persones per cada 100, que és el que recomana l’OMS.
“Uns 19.500 ancians que vivien en residències han mort per la Covid-19. Això vol dir que gairebé el 72% de les morts registrades a Espanya s’han produït en aquests establiments. Per si sol ja és un desastre, però, comparat amb altres països d’Europa, és una catàstrofe absoluta”, explica l’internista del servei de malalties autoimmunes de l’Hospital Clínic de Barcelona. Segons les dades de desembre del 2020, més de 26.000 ancians han mort en residències a Espanya. Catalunya, Madrid i les dues Castelles lideren el rànquing. “Uns 500 morts per setmana”, destaca el doctor, que posa en valor que les xifres experimenten ara un descens “gràcies al personal sanitari”.
“No hi ha cap país europeu la comptabilitat oficial del qual assoleixi un percentatge semblant. Amb dades actualitzades, a Alemanya els morts en residències constitueixen el 35% del total registrat al país; a França, el 50% (aquesta xifra està en qüestió), i a Bèlgica, el 55%. A Anglaterra i Gal·les, la xifra se situa en el 16%, i a Escòcia, en el 46,5%. Portugal es queda en un 40% de tots els morts”, detalla.
Què és el que ha passat? Quin ha estat el problema? Un informe italià subratlla qüestions que són molt familiars a Espanya: manca de metges i dificultats per traslladar els malalts de les residències als hospitals.
En paraules del ponent, “la pandèmia ha tingut un impacte social molt gran”. Això es deu al fet que les persones grans no han tingut un tracte preferencial en la pandèmia i, fins i tot, se’ls ha arribat a negar l’atenció hospitalària i han estat discriminats en la desescalada de la primera onada.
“La gent gran ha patit un doble confinament a les residències: aïllament social i emocional. A més, la reducció de l’activitat física i els problemes de son han empitjorat la seva salut”, indica.
Investigació en marxa
Pel que fa a la investigació, actualment hi ha en marxa 220 estudis sobre població geriàtrica respecte als 4.000 estudis sobre la Covid-19 en general. “El que sabem ara és que la reacció inflamatòria és fonamental en l’empitjorament del pacient”, indica el metge. “Quan va arribar la Covid-19 no hi havia evidència de quins fàrmacs calia utilitzar. Ara sabem que la malaltia provoca una tempesta de citocines”, afirma.
L’experiència a l’hora de plantejar un assaig clínic ha arribat a ser “una cursa tempestuosa d’obstacles” pels motius següents:
- Enfrontament entre algunes especialitats.
- Societats científiques i estatuts interns.
- Companyies farmacèutiques i els seus interessos particulars.
- Administració i burocràcia.
Hernández-Rodríguez explica que en l’estudi que ell lidera treballen amb dos fàrmacs, glucocorticoides i colquicina, tots dos amb propietats antiinflamatòries i immunomoduladores. En l’assaig Fragile Colcovid-19, que és així com es diu, es pretén avaluar si un cicle curt de corticoides administrat amb colquicina redueix almenys un 20% la mortalitat per Covid-19 comparat amb el tractament estàndard.
L’estudi es duu a terme amb 144 pacients de tres centres sanitaris durant 13 mesos. L’edat mínima és de 65 anys. Tot el tractament costa 2,60 euros. Ara com ara, els resultats demostren que el tractament està sent ben tolerat, que els pacients milloren i que poden ser donats d’alta. Els principals avantatges són que es tracta d’un tractament per via oral, ben tolerat i barat, assumible per qualsevol sistema de salut, per a persones grans i que es pot administrar en hospitals i residències.
L’experiència d’Hernández-Rodríguez en el transcurs de la pandèmia l’ha portat a concloure que, davant una emergència sanitària d’aquesta envergadura, l’important és “sumar esforços entre especialitats, entre comunitats i entre països”.
