Tabús amb relació als diners

Els diners són un component omnipresent en les nostres vides. Tant si gaudim de salut financera i estabilitat econòmica com si no, sempre ens acompanyen: tot el que toquem, tot el que somiem té un preu, o això sembla, en la nostra societat. Això no obstant, en molts contextos parlar de diners és un autèntic tabú.

Per què parlar de diners és tabú?

És possible que hi hagi una herència religiosa en la nostra relació amb els diners, siguem o no creients. Sense anar gaire lluny, un dels set pecats capitals fa referència al desig de tenir béns materials i diners, sigui quin sigui el mitjà per obtenir-los i conservar-los: l’avarícia. Per això, ens pot acompanyar, de manera conscient o inconscient, la idea que els qui tenen diners, els rics, han construït els seus imperis a costa dels pobres, creant així un rebuig, un sentiment d’injustícia.

També hi ha creences socials molt ancorades i refranys que ens acompanyen des de la infantesa i que ens porten a parlar dels diners de manera molt discreta i/o a tenir-hi una relació ambigua: “els diners no fan la felicitat”, “els diners creen conflictes i problemes en la família, en la parella, entre amics” o “si no et guanyes bé la vida, ets un fracassat”.

Hi ha una qüestió cultural en aquest aspecte, ja que en alguns països com els EUA es parla de manera molt més oberta dels diners, no és un tema tan tabú.

La relació amb els diners és una qüestió complexa i molt personal. Hi ha qui gasta més del que té o es pot permetre, d’altres no gasten encara que en tinguin, i n’hi ha que es passen la vida estalviant. Algunes persones són molt ostentoses i d’altres, en canvi, molt discretes. N’hi ha que són molt generoses i d’altres garrepes.

La gestió dels diners en l’entorn familiar i social

No cal ser psicòleg per entendre que la nostra relació amb els diners té molt a veure amb la nostra infantesa, amb el que hem mamat, amb el que hem vist des de petits. Davant d’això, reproduirem o rebutjarem aquesta relació, una mica com pot passar amb la política, el futbol, etc.

Això no obstant, si hi pensem bé, en l’educació no s’acostuma a entrar en grans detalls sobre la relació amb els diners o la seva gestió: molt del que s’aprèn, s’assimila per observació.

Si hem vist els nostres pares amb la calculadora i un munt de fulls damunt la taula passant una mala estona o, per contra, gastant sense comptar (i tots els matisos que hi pot haver entre aquests dos escenaris oposats), en realitat aquest és el nostre primer aprenentatge pel que fa als diners, la nostra relació amb ells i la seva gestió.

En algunes famílies eduquen a través de la paga amb alguns conceptes bàsics com responsabilitzar i conscienciar sobre el valor de les coses. I quants saben quants diners guanyen els seus pares?, quant paguen d’hipoteca o de lloguer, etc.? No s’acostuma a parlar d’aquests temes a casa.

Entorn laboral, el tabú del sou

En l’entorn laboral, el tabú del sou és un bàsic. “Quant cobres?” és una pregunta incomodíssima, una cosa políticament incorrecta. De fet, en algunes empreses, a través d’una clàusula de confidencialitat, prohibeixen als seus empleats compartir quin és el seu salari per evitar enveges i conflictes.

Una qüestió més preocupant en l’entorn laboral és el tabú que hi ha entre els empleats respecte al fet de compartir informació sobre els seus problemes financers. En l’esdeveniment de referència en recursos humans (RH), el Human Resources Innovation Summit del passat mes de setembre, alguns ponents comentaven que els col·laboradors poden parlar dels seus problemes familiars, de salut, però que els sol costar enormement compartir si tenen un problema financer.

Per exemple, molts dels empleats no podrien estar més d’un mes sense rebre el seu salari, però l’empresa no acostuma a saber-ho, no és una informació que es comparteixi. Afortunadament, des dels departaments de RH cada vegada es parla més del benestar financer a les empreses. Ja s’està reconeixent l’estrès financer com una realitat latent en els empleats ja que, com qualsevol altre tipus de font d’estrès, representa un fre en la productivitat i eficiència del col·laborador.

Una de les coses que les empreses proven de fer és educar l’empleat perquè sàpiga gestionar millor les seves finances i l’economia domèstica, proposant eines per solucionar problemes de liquiditat a curt termini, si bé apunten que cal educar en hàbits financers saludables d’una manera continuada en el temps.

Des d’ellas Coach, també notem que, per als emprenedors, sovint, establir i presentar els preus és un pas difícil en la creació i evolució de l’empresa. “Quant val el meu temps?” Ja sigui per hora, per jornada o per projecte, “quant puc demanar” i “com l’hi demano al client” són qüestions que solen crear incomoditat i inseguretats.

Què ens porta a evitar parlar dels diners? Què remou dins nostre com a éssers humans?

La nostra relació amb els diners és paradoxal ja que, per més rebuig o vergonya que ens pugui produir, els diners són un mitjà que ens ajuden a calcular com assolir les nostres fites, els nostres objectius, els nostres somnis: construir i mantenir aquella llar que somiem per a la nostra família, emprendre aquelles obres o aquell viatge que tant desitgem dur a terme i que calculem en temps i diners.

D’altra banda, els diners, sent un mitjà que ens permet posar valor a un producte o servei, també ens porten a entrar en un judici sobre la vàlua d’aquella cosa o persona.

Per tant, si parlem del salari o de patrimoni, per exemple, això ens porta a fer comparacions. D’aquestes comparacions de valor, en pot emergir un sentiment de superioritat o d’inferioritat. I, d’alguna manera, atorguem als diners el poder de donar o treure estatus social, la qual cosa ens pot situar en una posició de vulnerabilitat, i impactar en la nostra autoestima.

Per sortir del tabú amb relació als diners, potser hauríem de veure’ls com són: un mitjà i no una finalitat en si mateixos. Un mitjà important en la nostra societat, respecte al qual hauríem d’educar tant els més petits com els adults, per democratitzar el coneixement bàsic sobre la seva gestió i desdramatitzar la nostra relació amb ells.

En el fons, és evident que, siguem rics o pobres, alts directius o becaris, no valem els nostres salaris, ni els nostres patrimonis. Valem molt més que això, ja que hi ha coses que són intangibles i no es poden mesurar per mitjà dels diners.

Així doncs, si has llegit fins aquí, aprofita per parar i prendre consciència de les teves pròpies creences limitadores, per poder seguir caminant cap a l’acceptació que la identitat pròpia i aliena, així com la vàlua de cada ésser humà, no es mesuren per mitjà dels diners. Es mesuren en una escala completament diferent i incomparable a la dels diners, i curiosament d’aquesta altra escala se’n diu escala de valors.