Albert Esteve és el nou director del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) des de principis d’aquest 2015. Substitueix en el càrrec tota una institució en matèria demogràfica, la catedràtica Anna Cabré, que ha estat una de les principals referències de Catalunya en l’àmbit de la demografia en els darrers anys. Al CED hi treballen 60 persones, en un edifici de 1.200 metres quadrats situat a la Universitat Autònoma de Barcelona. El CED, així mateix, forma part dels Centres de Recerca de Catalunya (CERCA), organisme creat per la Generalitat, que agrupa els principals centres d’excel·lència a Catalunya.
En quins àmbits es desenvolupa la recerca del CED?
La nostra recerca es desenvolupa en els cinc grans àmbits següents: la demografia històrica, és a dir, tot allò que té a veure amb l’evolució de les característiques de la població en èpoques històriques (cinc segles enrere); una altra línia és la de família i fecunditat, és a dir, com canvien les famílies, si les dones tenen més o menys fills, o no en tenen; un altre aspecte és el tema de l’envelliment, la salut del mercat de treball i l’edat de jubilació; un quart aspecte són les migracions internacionals i l’impacte que ha tingut l’arribada de més d’un milió de persones a Catalunya (cinc milions en el conjunt de l’Estat espanyol); i, finalment, un cinquè àmbit que té a veure amb la mobilitat residencial, és a dir, el moviment de la població en l’espai. Aquests són els cinc eixos en els quals investiguem, i en cadascun hi tenim molta activitat.
Fes la teva simulació: Descobreix el pla d’estalvi ideal per al teu futur.
Tenint en compte tots aquests aspectes, com serà Catalunya d’aquí a 30 anys?
A veure, ara tenim una població de 7.400.000 habitants, que ha crescut en 1,5 milions en els últims 15 anys. El producte d’aquest creixement es deu a l’arribada d’immigrants internacionals. L’esperança de vida a Catalunya se situa prop dels 82 anys per al conjunt de la població. Esperem que l’esperança de vida creixi al voltant dels 3-4 mesos anuals en els propers anys. És a dir, cada deu anys guanyarem quatre anys d’esperança de vida; en 20 anys, 12, i en 30 anys, uns 16.
Entesos.
És a dir, que si ara tenim 82 anys i hi sumem 16 anys d’esperança de vida, ens situarem al voltant dels 100 anys d’esperança de vida. Això significa que la meitat de la població que neix avui arribarà als 100 anys. Ara sabem que estem programats per viure molts més anys i també sabem que la fecunditat es troba per sota del que s’anomena nivell de substitució. Tenim una fecunditat –el nombre mitjà de fills que tindria una dona al llarg de la seva vida– relativament baixa. Actualment, som al voltant de l’1,4. Això és molt baix.
Vaja. I això on ens deixa?
Bé, potser no perdrem població perquè la gent se’ns farà més gran i es morirà poc, però també és cert que, d’altra banda, no es guanyarà població per part de la fecunditat perquè les dones ara no tenen gaires fills.
Hi ha alguna manera de saber com evolucionarà la fecunditat en els propers 30 anys?
No, no ho sabem. Hi ha qui preveu que pujarà una mica a mesura que les parelles siguin més igualitàries, que les dones suportin menys el pes de la maternitat i es comparteixin més les tasques domèstiques. Si no arriba gent de fora, i aquesta és sempre la incògnita, la població a Catalunya s’anirà estabilitzant, amb una lleugera tendència a decréixer, en els propers 30 anys. Tindrem una població d’edat bastant elevada i hi haurà més morts que naixements. No és una mala notícia, però és el fruit de l’estructura per edat actual projectada en el futur. El que ho pot canviar tot són les migracions internacionals. Qui sap si en els propers 30 anys hi haurà una nova onada d’immigrants…
Llavors, quins són els reptes d’una societat catalana més envellida?
Sí que serà més envellida, és veritat, tot i que no m’agrada gaire fer servir aquest terme. El problema aquí és la definició de “vell”. Si nosaltres canviem la definició de “vell” i diem que s’és vell a partir dels 90 anys, llavors la societat ja no serà tan envellida. Ara diem que els vells ho són a partir dels 65 anys. Llavors sí que és una societat envellida. Una de les coses que els demògrafs estem reivindicant és tenir un envelliment flexible.
Sembla una qüestió de pura comptabilitat…
Tu no pots mantenir l’edat a partir de la qual consideres que una persona és vella si l’esperança de vida augmenta al ritme a què ho fa actualment. Molts experts diuen que una persona és vella quan li queden 15 anys per endavant de mitjana. És a dir, una persona de 65 anys amb una esperança de vida al voltant dels 82-83 anys avui hauria de ser considerada vella als 67 anys. Ara bé, quan arribem als 100 anys d’esperança de vida, cosa que passarà gairebé amb tota seguretat d’aquí a 25 anys, aquest nivell de quan et queden 15 anys se situarà als 85 anys, que serà quan se’t podrà considerar vell. Com més ràpid augmenti l’esperança de vida, com més anys tinguem per endavant, més de pressa es desplaçarà l’edat en la qual ens queden 15 anys per viure.
Em fa la sensació que si el concepte “vell” varia, tot canviarà.
És clar, hi haurà una revolució sobre com organitzem les nostres vides, sobre quines són les etapes clàssiques de la vida. Això ara, en el present, costa de veure. Sempre ens imaginem que serem grans com les persones que ho són ara, però nosaltres serem grans d’aquí a 30 anys. La millor manera de veure-ho és mirar enrere.
Com?
Molt fàcil. Com era una dona de 22 anys l’any 1975? En aquella època més de la meitat de les dones estaven casades, moltes a aquesta edat ja tenien fills, la majoria es van quedar a casa i no van entrar al mercat laboral. Una dona de 22 anys avui no té res a veure amb dones de la mateixa edat fa 40 anys. Tots aquests límits d’edat, amb l’augment de l’esperança de vida, queden completament reconfigurats. La gent entra a treballar molt més tard, cotitza molt més tard, probablement els qui tinguin 65 anys d’aquí a 40 anys no seran iguals que els qui en tenen 65 avui. De mica en mica, això caurà pel seu propi pes i les poblacions s’aniran reorganitzant.
Un canvi radical, sens dubte
És clar. Una persona de 65 anys no serà vella d’aquí a 40 anys. Avui una persona de 50 anys no es considera vella, gairebé es podria dir que és a la flor de la vida. S’està trencant la idea d’associar edat avançada amb un determinat tipus de salut. Si tens 65 anys i ets en un context en què la gent es mor als 70 anys, segurament no t’atreviràs a obrir un negoci. Ara bé, si saps que tens 40 anys per endavant, tot canvia… L’Anna Cabré sempre deia allò de “prepareu-vos per viure 100 anys”. Com que augmenta l’esperança de vida, Catalunya no serà un país de vells perquè aquests “vells” seran molt diferents.
Creu que ens encaminem cap a un escenari de superpoblació mundial?
Crec que no. La població mundial seguirà creixent bàsicament perquè als països grans, la Xina i l’Índia principalment, hi ha molta gent jove. Per pocs fills que tinguin, en produiran molts. Ara estem creixent i ho continuarem fent durant els propers 40-50 anys, però per la inèrcia demogràfica, és a dir, perquè avui hi ha molta gent jove en molts països. Ara bé, quan hagi passat aquesta tongada i aquesta gent jove hagi deixat pocs fills, es preveu que d’aquí a 60-70 anys arribarem al màxim i començarem a baixar. Un altre punt és l’impacte que tindrà la població pel que fa al consum i el medi ambient.
