Diego Ramiro Fariñas és investigador responsable de la Unitat d’Estudis Demogràfics i Socials del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). En l’àmbit espanyol és la institució que més investigacions duu a terme sobre demografia i envelliment de la població. Ramiro Fariñas és també doctor en sociologia, especialista en demografia i científic titular del Departament de Població de l’Institut d’Economia, Geografia i Demografia del CSIC, on és coresponsable de la línia d’investigació de Canvis sociodemogràfics.
Membre del comitè directiu de la Unió Internacional per a l’Estudi Científic de la Població i president de l’Associació de Demografia Històrica, l’investigador ha parlat amb el blog de VidaCaixa sobre com veu el futur des del punt de vista demogràfic.
Hi ha superpoblació al món?
Fes la teva simulació: Descobreix el pla d’estalvi ideal per al teu futur.
Depèn d’on miris. Si s’observen els mapes de població d’Espanya, es veu que és un país molt poc poblat. La població es concentra fonamentalment a les costes i a la capital, Madrid. Si mires a altres parts del món, com el sud-est asiàtic, que és la zona on es concentra el 60% de la població mundial, llavors sí que pots pensar que hi ha superpoblació. L’efecte d’una possible superpoblació a llarg termini és objecte d’un intens debat.
I quina és la seva opinió sobre el tema?
Si ara Thomas Malthus s’aixequés de la tomba i veiés la població que hi ha actualment (més de 7.000 milions de persones) i la comparés amb la que hi havia a la seva època (uns 1.000 milions) pensaria que, efectivament, hi ha superpoblació i que és inabastable per a la Terra. La realitat és que la població actual és sostenible. Les projeccions de població que tenim de cara al futur se situen en el rang dels 10.000-11.000 milions d’habitants. La distribució d’aquesta població al planeta és el que pot afectar les condicions de vida de la població en certes àrees.
Per exemple?
Si tens un creixement de la població al continent africà molt gran i hi ha dèficit d’aigua, és evident que en aquesta zona es produiran una sèrie de problemàtiques que caldrà abordar. En altres parts del món, per contra, tindrà lloc l’efecte contrari: hi haurà cada vegada menys població. Aquest és el cas d’Europa. En un futur a mitjà termini, per al planeta, el que s’espera és una estabilització o caiguda de la població. Serà en aquest moment quan la gent començarà a preguntar-se sobre la despoblació de la Terra, sobre la caiguda de la població a tot el món i sobre l’envelliment en general.
La caiguda de la fecunditat serà un problema en el futur?
En general, la majoria dels països del planeta es troben per sota del reemplaçament de la població. Això serà un fet generalitzat en el futur. Hi ha països en els quals la fecunditat no s’està reduint tan ràpidament, com és el cas d’alguns llocs d’Àfrica. Això pot crear desajustaments en el creixement a nivell global. En alguns continents, com Europa, el creixement de la població no solament s’ha aturat, sinó que anirà decreixent. I això comportarà altres aspectes relacionats, com l’envelliment, que estan vinculats a un creixement de la longevitat, cosa que suposa començar a pensar com hem d’afrontar aquest envelliment.
M’ho pot explicar millor?
Per exemple, com redistribuïm la nostra vida laboral al llarg del conjunt de la nostra trajectòria vital o com comencem a prendre mesures, en el cas de les persones de 65-70 anys, sobre com han d’afrontar la seva vida laboral… Potser amb una feina temporal a partir d’aquest moment. En altres zones del planeta passarà el contrari. Una població molt jove, amb una població activa que pot suposar un creixement econòmic molt fort. Això es produirà en molts països africans i asiàtics.
Com veu Espanya d’aquí a 30 anys des del punt de vista demogràfic?
Serà un país envellit, amb una població molt important de gent gran i una esperança de vida cada cop més alta. Som a la part dels països amb més esperança de vida del món, amb una fecunditat baixa. En una projecció a 30 anys no es poden aventurar canvis importants de migracions o de fecunditat, perquè no hi ha cap manera de veure-ho. L’exemple més clar són els canvis migratoris que hem tingut en els últims anys. Les projeccions que teníem prèvies al 2001 eren de decreixement de la població. Ningú no havia pensat en una arribada de cinc milions d’immigrants entre el 2001 i el 2011. La situació actual és totalment inversa. Ara els immigrants tornen al seu país i els espanyols se’n van a l’estranger, la fecunditat cau lleugerament i hi ha un retard en l’edat en què es tenen fills, que se situa gairebé en els límits biològics del que es pot retardar aquesta qüestió. Hi ha canvis molt importants en la societat espanyola, on s’ha produït un gran augment de la cohabitació, cosa que fa 30-40 anys era impensable. En general, Espanya serà una població envellida, concentrada en zones urbanes, amb despoblació rural, i això continuarà passant en el futur.
Quins reptes suposa el fet que una societat estigui cada vegada més envellida?
En primer lloc, és un gran avantatge que la gent visqui cada vegada més anys. L’any 1900 Espanya tenia una esperança de vida de 35 anys. Llavors el repte a superar era que morien al voltant del 40% dels nens abans dels 10 anys. Ara, que no es moren els nens i que la salut de la població en general s’ha incrementat d’una manera tan considerable, la situació és francament positiva. Actualment l’esperança de vida s’apropa als 90 anys, amb una esperança de vida per als nens que neixen ara per sobre dels 100 anys. Ara bé, dit això, el que cal pensar és com ha d’afrontar la societat aquest canvi en la transformació de l’estructura vital. Pot una societat com l’espanyola tenir una població jove residint amb els seus pares fins als 30 anys o més i després jubilant-se als 65, tenint 30 anys més d’esperança de vida? El període laboral seria d’uns 30 anys i l’altre, el que suposa dependre d’una pensió, de 30 anys més.
I què s’hauria de fer?
Hi hauria d’haver una incorporació al mercat laboral a edats cada vegada més primerenques. Les persones més grans de 65 anys hauran de continuar treballant més enllà de l’edat de jubilació actual, encara que sigui a temps parcial. La idea que teníem d’una persona de 65 anys fa 20 anys, ara mateix, en termes de salut, és com la d’una persona que es troba a la cinquantena.
Els 65 són els nous 50, doncs?
Sí, exacte. Potser els 55 anys. A la cinquantena. Actualment, l’esperança de vida d’una persona als 65 anys és de 20 anys més. En el futur serà de 30 anys. Si mesuressis l’esperança de vida a l’inrevés, és a dir, quant temps et queda fins que et moris, i en descomptessis aquests 20 anys, arribaries als 70 o 75 anys. I et quedarien 20 anys d’esperança de vida després que deixessis de treballar. Avui la perspectiva que s’adopta no passa per quina és l’esperança de vida respecte al teu naixement, sinó quant et queda davant una probable defunció. Aquesta és una nova manera de mesurar l’envelliment.
Els estudis que vostès duen a terme van als ministeris corresponents per tal que es prenguin les mesures convenients, oi que sí?
Dels treballs que fem, n’hi ha que es desenvolupen per a l’Administració pública, fonamentalment per als instituts d’estadística, i també per oferir noves eines d’estimació dels canvis de la societat espanyola. Ho fem a través de noves metodologies, com ara la creació de registres longitudinals de població.
Què són?
Bàsicament, a través de l’enllaç de registres administratius, padró, registre civil, i tota aquesta informació, crees històries de vida en les quals vas vinculant aquesta informació a l’individu. Els instituts d’estadística disposen d’un sistema d’informació amb totes aquestes dades que es converteix en una línia continua, la qual cosa permet saber si una persona ha tingut un segon fill, per què l’ha tingut, quina educació té, etcètera. T’ajuda a entendre per què ha pres aquesta decisió i quina pot ser la seva decisió en el futur.
Això és gairebé com tenir una bola de vidre…
Són dades que el ciutadà aporta a l’Administració i aquesta informació serveix per crear aquests registres. Aquesta informació és més contínua que els censos de població, que són una foto fixa de cada deu anys. Espanya és un país on tenen lloc transformacions molt més importants que en altres països.
