La longevitat en les societats avançades ha modificat la relació entre l’esport i la gent gran. Durant el Longevity World Summit 2020 hem tingut dues ponències sobre envelliment i esport: MaxiEsport, tendència a l’alça, de Joan Maria Gavaldà, entrenador de diversos equips professionals durant prop de tres dècades i actual president de l’Associació Espanyola d’Entrenadors de Bàsquet (AEEB), i Esport més enllà dels 55: una experiència italiana, d’Andrea Bassani, director de media a Euroleague i IMG.
Segons l’opinió de Gavaldà, “practiquem més esport en arribar a la Tercera Edat ara que fa uns anys perquè hi arribem en millors condicions de salut i, en general, ens sentim més habilitats per fer activitats físiques que ja hem estat duent a terme durant molts anys de la nostra vida”. Per a Gavaldà, l’exercici està íntimament relacionat amb cada etapa personal en què ens trobem. Quan s’és jove, per exemple, amb 14 o 15 anys, és molt factible que, per diverses raons, s’acabi abandonant l’esport; però si s’aconsegueix mantenir-lo com a activitat periòdica, és pràcticament segur que continuarà com un hàbit més durant els anys successius.
Segons Bassani, “no hi ha dubte que l’ideal quan s’arriba a una certa edat és gaudir de tots els beneficis físics i mentals. Un programa d’entrenament regular és beneficiós tant estèticament com mentalment, ja que millora el son i és una manera important de reduir l’obesitat. L’activitat física constant i moderada ajuda a reduir la pressió arterial i té beneficis indirectes com reduir el colesterol o millorar la circulació sanguínia”.
“Està comprovat que iniciar una activitat esportiva en l’edat adulta implica una reducció del risc de mort, encara que s’hagi estat inactiu durant molt temps. Mai és tard per començar”, va sostenir Bassani.
Compromís esportiu
També ha indicat que és clau la motivació en la pràctica esportiva i que, generalitzant, es té una perspectiva diferent en el cas dels homes que en el de les dones. Els primers acostumen a ser sempre més competitius, mentre que les segones veuen l’activitat física com un mecanisme de socialització i de poder col·laborar en grup. “En edats més longeves passa, a grans trets, el mateix, si bé hi influeixen molt les càrregues familiars per conèixer la capacitat de temps que es pot destinar a l’esport”, ha assenyalat.
Perquè l’exercici sigui una activitat fonamental en qualsevol individu, Gavaldà ha insistit que és clau que hi hagi un “projecte esportiu”, que tingui en compte la disponibilitat de la persona, el seu estat físic, el temps de recuperació o la seva preparació. Aconseguir-ho depèn, sobretot, del “sentit comú”, que, segons el seu parer, implica entendre que “el més primordial és la salut, tenint present que el cos va envellint, la qual cosa és un condicionant clar per tenir cura en l’elecció i en la dedicació i intensitat de l’esport que practiquem”.
En aquesta línia, marcar-se objectius assequibles, que es puguin assolir i que motivin és fonamental. Per exemple, en el cas que es practiqui esport en solitari, Gavaldà ha assegurat que cal “una gran constància i molta força de voluntat”, per la qual cosa creu adequat, en el cas de les persones grans, “demanar ajuda professional per planificar i dur a terme qualsevol activitat esportiva, ja que això pot contribuir, i molt, a millorar i mantenir la salut”. És per això que aposta per “ser sempre molt prudents i respectar molt el nostre cos i amb relació a l’activitat que s’està practicant”.
Continuar competint
Gavaldà ha indicat que, “com en qualsevol professió, els entrenadors no deixem mai de ser-ho encara que ens retirem, i sempre que és possible oferim la nostra experiència sobre el coneixement esportiu que posseïm”. Per això, ha assenyalat que, “a qualsevol edat, fins i tot entre els més grans, és molt positiva la competència esportiva”, a través de partits o lligues amateurs, ja que contribueix a fer que les persones se sentin més vitals i, en general, actives.
Bassani està involucrat en el bàsquet des dels 6 anys. Va jugar 30 anys a aquest esport i als quaranta, “sense motiu”, el va deixar. Va ser quan es va traslladar a Barcelona que es va trobar amb un grup de veterans i el va enamorar la idea de jugar a bàsquet amb gent d’una determinada edat. “Al començament em va costar, però de mica en mica vaig evolucionar i vaig arribar a participar-hi a un nivell inesperat de competició”, va relatar. En tornar a Milà també es va ajuntar amb persones de la seva generació per jugar a bàsquet i, a més, organitzar esdeveniments humanitaris, com ajuda a hospitals, donar menjar als sensesostre o la creació d’una pista de bàsquet a la devastada ciutat siriana d’Alep.
“Si la salut física està a un bon nivell, la salut mental i organitzar coses per als altres també contribueix al benestar de la persona. Els efectes són immediats i positius”, va concloure en la seva xerrada.
