Malgrat el seu nom anglosaxó, les commodities no són res més que els béns bàsics d’ús comercial, sense agregar i, aparentment, sense diferència entre els uns i els altres de la mateixa tipologia, que s’utilitzen com a matèries primeres per, al seu torn, elaborar altres productes. Des de fa ja més de tres segles, els agricultors dels EUA van començar a negociar, a través d’intermediaris, el preu de les seves collites abans de recol·lectar-les, jugant amb el valor esperat a futur d’aquests béns, expressat per mitjà d’un contracte.
Hi ha commodities, a més d’agrícoles (blat, blat de moro, sucre, cacau), relacionades amb el sector energètic (carbó, gas o petroli), metalls industrials (zinc, coure, or, platí) i altres de més específics, com és el cas del Rhodi. De fet, molts països, principalment d’Amèrica Llatina, basen la seva economia en l’exportació de certes matèries primeres, com Xile amb el coure, Veneçuela amb el petroli o Argentina amb la soja.
Tradicionalment, les commodities han tingut una sèrie de característiques molt específiques de cara a la inversió:
- Són més volàtils que altres productes financers, la qual cosa significa un major risc però, també, probabilitat de més guanys que amb altres operacions.
- Depenen molt de factors externs, com els desastres naturals, que afecten les collites, les tensions en el comerç internacional, les cadenes de subministraments o el segment logístic, entre d’altres.
- Tenen una gran facilitat d’intercanvi en el mercat, ja que, per regla general, sempre hi ha inversors que hi estan interessats.
Cóm es pot invertir-hi
La negociació de les commodities es produeix a través de dues vies principals: els spot (on els pagaments es duen a terme al comptat; és a dir, es tracta de la venda de la producció a curt termini) i els mercats a futur (les companyies negocien un preu a futur per intentar obtenir amb això una rendibilitat i no comprar tan car més endavant). Concretament, aquest tipus de productes pot ser una bona manera perquè els inversors es diversifiquin més enllà de les accions i els bons.
Tot seguit, parlarem de les diferents alternatives que hi ha per invertir en matèries primeres:
- Mercats de futurs. A través d’un acord de futurs es concreta per a un moment posterior en el temps la venda d’una quantitat específica de matèries primeres, com ara petroli, blat de moro o or, a un preu determinat. D’una banda, les grans empreses aconsegueixen així assegurar-se un subministrament estable per mantenir la seva producció i, de l’altra, certs inversors intentaran beneficiar-se de potencials canvis en els preus per a aquest determinat bé, tot i que el seu objectiu en cap cas és quedar-se aquest material. Per poder invertir en un contracte de futur cal obrir un compte de corretatge o de valors. Cada contracte d’aquestes característiques requereix un dipòsit mínim, que depèn de cada corredor.
- Accions. Una altra possibilitat és invertir en títols d’empreses que extreuen aquestes matèries primeres per després comercialitzar-les dins la seva cadena de valor, com, per exemple, passa en el cas de les companyies petrolieres. En aquest sentit, també hi ha la possibilitat de dur a terme unes opcions sobre accions, les quals requereixen una inversió menor que la compra directa d’accions i, d’aquesta manera, es limita el seu risc al cost de l’opció.
- ETFs (Exchange Traded Funds) i ETNs (Exchange Traded Notes). Permeten als inversors participar de les fluctuacions dels preus de les commodities sense invertir directament en els contractes de futurs. Mentre els ETF rastregen el preu d’una matèria primera que correspon a un índex a través de contractes de futurs, els ETN són deute sense garantia que imita la fluctuació de preus en un producte o índex, i és avalat per l’emissor.
- Fons indexats. Es tracta de cistells que contenen productes (accions) de companyies relacionades amb una commodity determinada. Tot i que es veuen afectats per les fluctuacions del mercat, com que estan més diversificats solen contenir millor la volatilitat. En aquest tipus de productes es disposa de la gestió professional dels diners a través dels especialistes que controlen el fons.
- Futurs gestionats. Un operador de pool de productes bàsics (CPO, per les seves sigles en anglès) és una figura, normalment una empresa, que aplega diners de diferents inversors, els combina en un sol fons i inverteix en contractes de futurs i opcions. Sol utilitzar assessors de negociació de matèries primeres (coneguts com CTA) que l’aconsellen sobre les diferents decisions comercials.
