N’hi ha que paguen l’escot, d’altres prefereixen dividir el compte. Hi ha qui prefereix un fons d’inversió, d’altres la guardiola, la del porquet. A vegades hi ha conflicte: un ja es vol ficar en una hipoteca, l’altre prefereix el lloguer. Totes aquestes situacions tenen una cosa en comú: la nostra relació amb els diners.
Alhora hi ha una altra qüestió més o menys homogènia en aquest aspecte, almenys en les societats llatines: “T’estimo, però potser no vull fer el que cal fer per tenir-te”. Aquesta “relació d’amor i odi” la defineix Raimon Samsó, director de l’Institut d’Experts i autor de diversos llibres, entre els quals El codi dels diners.
Un clixé. Què té de dolent aconseguir diners? “El problema és que un creu que per tenir diners ha de fer coses dolentes” i, és clar, “la gent no ho vol, això, i és comprensible, ja que associen els diners a una personalitat negativa, i els rebutgen”.
Llavors, si sortíssim al carrer amb un maletí ple de bitllets i l’oferíssim al primer que es creués amb nosaltres, què diria? Potser l’agafaria i l’amagaria? És convenient no aparentar que un guanya diners? “És un tema tabú”, diu Samsó. “En el fons, la majoria de les persones, malgrat que no en parlen, fan un munt de coses cada dia per aconseguir diners, la qual cosa és contradictòria.”
Llavors, com es poden guanyar diners sense tenir remordiments? Meeeeeec! Error. “Aquesta pregunta porta implícit el fet que sentir remordiments és el més normal quan un aconsegueix diners.” Samsó proposa veure-ho d’una altra manera: “Quan una persona no aconsegueix diners, hauria de tenir remordiments, perquè s’està fallant a si mateixa”, fins i tot a l’Estat, “ja que no contribueix a Hisenda i no ajuda”.
És l’ambició sana. Però hi ha altres relacions amb els diners es donen en el dia a dia. No és només aconseguir-ne, és gastar-ne, estalviar-ne o, qui sap?, fer-los servir com a combustible per a la llar de foc, com el fill de Pablo Escobar a Narcos, si bé aquest no n’és clarament gaire bon exemple. En fi, cadascú fa el que li sembla amb els seus diners, però si conviu amb algú, cal posar-se d’acord, i això porta conflictes.
Per a Joe John Duran, soci fundador de United Capital, com comenta en aquest article, hi ha tres mentalitats. El protector, “impulsat per una recerca de seguretat i tranquil·litat i que, independentment de l’èxit que aconsegueixi, no se sent mai satisfet”. El buscador de plaer (una mena d’hedonista, en una traducció lliure), “la missió principal del qual és experimentar satisfacció, però que mai no té prou diners o temps”. Finalment hi ha els donants, “impulsats per cuidar els qui estimen”, sense que importi el seu nivell d’ingressos.
Dues persones diferents sota un mateix sostre és un focus de conflicte. Duran comenta que cal entendre cada mentalitat i relacionar-la amb les decisions financeres que un pren. El problema és que no és fàcil. “Si una parella té filosofies molt diferents sobre els diners i de com guanyar-ne i gastar-ne, això generarà conflictes en la parella (i, de fet, ho fa), fins a la separació fins i tot”, diu Raimon Samsó.
Samsó insisteix, a més, a desmuntar algunes “idees falses”. Per exemple, aquella que diu que guanyar diners és incompatible amb dedicar-nos a allò que ens agrada. “Dedicar-nos al que realment estimem pot, en realitat, donar-nos més diners que simplement treballar per diners.” La motivació compta.
Llegeix també: Quina és la pensió de les classes passives?
Un altre exemple. Si algú té diners és per una mena de falta d’escrúpols. “Això és una gran falsedat.” No fa falta robar-ne al del costat. “Perquè algú tingui diners, no cal que un altre s’hagi quedat sense diners”, ja que “la riquesa és compartible i els diners, infinits”. Infinits, graveu-vos-ho al cervell. Així doncs, home, no us sentiu tan malament quan n’aconseguiu, que prou problemes tenim ja.
