Si ens dona lliçons un premi Nobel, ens les prenem més seriosament, no? I si les lliçons són de finances i estalvi, val més que les seguim al peu de la lletra. Sobretot si tenen a veure amb l’economia del dia a dia.
L’economista estatunidenc Richard H. Thaler va guanyar el Premi Nobel per la seva aportació a l’economia del comportament, i en aquest apunt veurem una de les seves teories més famoses. La teoria de l’empenta (nudge theory en anglès) es basa a impulsar les persones a prendre decisions que requereixen un esforç inicial però que, a llarg termini, proporcionen grans beneficis. Com? Continua llegint i t’ho explicarem tot!
L’economia del comportament
L’any 2017, Richard H. Thaler va rebre el Premi Nobel d’Economia per “les seves contribucions a l’economia del comportament”, especialment per bastir “un pont entre les anàlisis econòmiques i psicològiques en la presa de decisions individuals”.
Però què és l’economia del comportament? També anomenada economia conductual, estudia la manera en què el raonament de les persones i altres factors psicològics i socials determinen les nostres decisions econòmiques i la nostra manera d’estalviar. En poques paraules, és l’aplicació de la psicologia a les ciències econòmiques.
Les investigacions i els estudis de Thaler demostren que les decisions no sempre es basen en el nostre criteri lògic, també hi influeixen alguns criteris irracionals. Per tant, les nostres decisions econòmiques estan molt influïdes per qüestions psicològiques. Decisions com ara invertir o no els nostres estalvis, triar una hipoteca, estalviar per a la jubilació amb un pla de pensions…
Aquesta anàlisi permet entendre millor els comportaments econòmics de les persones, però també es pot aplicar a gran escala, és a dir, per estudiar com influeix això en els mercats, en l’oferta i la demanda, la rendibilitat, el màrqueting o l’Administració pública.
La teoria de “l’empenta”
La teoria de Richard H. Thaler es basa a impulsar les persones a prendre decisions que, encara que requereixin un esforç inicial, les beneficiïn a llarg termini.
Per exemple, segons el Nobel, quan una persona s’enfronta a dues opcions, tendirà a triar la que consideri més fàcil o que li suposi menys esforç o raonament que la més convenient. A què és degut aquest comportament? Té una explicació psicològica, i és que solem donar més importància o preferència a allò que ens dona més satisfacció a curt termini. És a dir, moltes vegades tendim a simplificar decisions que requereixen molt més pensament i estudi. Aquí és on entra en joc la famosa teoria de l’empenta o nudge theory. Segons Thaler, necessitem un impuls real per ser capaços de fer una tria més pensada i assenyada, que serà més profitosa per a nosaltres a llarg termini.
La també anomenada teoria de l’empenteta ja s’ha aplicat al Regne Unit. Va ser l’ex-primer ministre David Cameron qui va crear una “unitat de l’empenta” el 2010 amb l’objectiu de modificar el comportament social i econòmic de les persones. Aquesta unitat va ajudar a millorar els ingressos tributaris, va impulsar 96.000 britànics l’any a registrar-se com a donants d’òrgans i va augmentar el nombre d’estudiants en universitats d’adults.
Però l’exemple més evident de l’aplicació de la teoria de l’empenta es dona en l’àmbit de l’estalvi per a la jubilació. Els estudis de Thaler demostren que els plans de pensions inclosos de manera predeterminada en la nòmina augmenten aquest estalvi molt més que si es deixa que ho triïn les persones.
Això sí, és un procediment criticat i qualificat com a paternalista, i és que implica que els individus no tenen la capacitat d’administrar correctament els seus diners i necessiten l’Estat per actuar de manera més conscient.
En definitiva
La teoria de l’empenta es basa en la idea que la psicologia de les persones influeix (i molt) en les seves decisions econòmiques, per exemple, en si inverteixen i la manera en què ho fan, en la tria d’un pla de pensions o d’una hipoteca… En general, quan hem d’escollir entre dues opcions, acostumem a decantar-nos per la que ens satisfarà més en aquell moment, és a dir, evitem pensar a llarg termini.
La teoria de l’empenteta es pot aplicar (si tenim determinació) a escala individual, si bé està més enfocada a les institucions, de manera que estimulin la població per prendre la decisió més beneficiosa per a la seva economia i per al conjunt de la societat. De fet, no solament es pot aplicar a les finances personals, també a causes socials, la salut o els projectes personals.
