L’holandès Jeroen Spijker és investigador Ramón y Cajal del Centre d’Estudis Demogràfics (CED), situat al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra. És una de les veus més autoritzades d’aquest centre en qüestions relacionades amb l’envelliment de la població i les seves derivades, una de les quals està relacionada amb la creació d’indicadors alternatius d’envelliment en el cas espanyol.
Com creu que tractem una qüestió tan universal com l’envelliment?
El tema de l’envelliment sempre s’ha vist d’una manera un xic alarmista en general, tant per part dels governs com pels economistes. En la meva recerca m’he centrat a buscar –i fins i tot inventar– indicadors alternatius d’envelliment. A Espanya es considera que una persona és gran als 65 anys, l’edat en què es jubila, i és un fet que no ha variat gaire des de l’inici de la prestació per jubilació a Espanya, l’any 1919.
Fes la teva simulació: Descobreix el pla d’estalvi ideal per al teu futur.
Doncs és gairebé un segle…
Ara la probabilitat mitjana de sobreviure des del naixement fins als 65 anys ha augmentat moltíssim. Avui, el 90% de les persones que neixen a Espanya viuran fins als 65 anys. Abans, el 1919, aquesta mitjana era tan sols d’un 32%. Per tant, avui és molt normal arribar-hi, tot i que seguim tractant les persones de 65 anys igual que fa gairebé un segle.
Cal redefinir què és avui la vellesa?
Exacte. Per exemple, els jubilats avui tenen un perfil diferent del de fa 30-40 anys. Són actius i tenen més bona salut, entre altres coses. Actualment, l’esperança de vida d’una persona de 65 anys s’ha doblat. Fa 100 anys, l’esperança de vida d’una persona de 65 anys era de 10 anys i avui és de 21 anys; fins i tot respecte a les dècades dels 70-80, l’augment ha estat significatiu. La conclusió incorrecta a la qual hem arribat és pensar que es poden comparar persones de 65 anys d’avui amb les de fa un segle o unes dècades enrere.
L’augment de l’esperança de vida ho canvia tot, oi que sí?
Efectivament. També és important destacar que hi ha indicis en la millora de l’esperança de vida que ens situen en la bona direcció amb relació a la salut autopercebuda. És a dir, avui se sobreviu i es fa amb millor salut que abans, especialment en aquesta última dècada. Abans potser les persones ja vivien més, però tenien una salut més deteriorada.
La seva recerca també se centra en la taxa de dependència. M’ho pot explicar?
Aquesta és una altra de les parts importants. En els nostres últims anys també hi haurà moments de dependència. És a dir, hi haurà gent que haurà de pagar per mantenir el seu sistema de benestar i de salut. Això és una cosa que tampoc no s’ha analitzat bé. Tal com es calcula avui, s’agafa la taxa de dependència de la gent gran per sobre dels 65 anys i es divideix per les persones en edats laborals. Això és millorable.
Per què?
Perquè no ho controlen per la productivitat. És a dir, gairebé la meitat dels qui tenen entre 16 i 64 anys no treballen. Hi ha estudiants, persones a l’atur, mestresses de casa. El que vaig fer jo va ser inventar un indicador anomenat Real Elderly Dependency Ratio que, a més de controlar l’esperança de vida, el que feia era calcular la taxa de dependència amb les persones que realment treballen. En temps de crisi hem vist que la taxa de dependència puja no tant per l’envelliment sinó perquè hi ha moltes menys persones que cotitzen.
Com afecta aquesta nova vellesa les pensions?
El problema número u d’Espanya amb relació a les pensions és un atur elevat. Si el 23% de persones en edat laboral poguessin treballar, la situació seria completament diferent. Tindríem moltes més cotitzacions addicionals!
Únicament l’atur?
És el factor més determinant. Amb tot, hi ha un altre tema, del qual no es parla gaire, que és l’economia informal o negra. Amb una taxa tan alta de desocupació és evident que molts viuen del tipus d’economia en B. Si aquest aspecte –en el qual Espanya és un dels pitjors països d’Europa– es corregís, també seria positiu de cara al sistema públic de pensions. Suposaria un 25% més del PIB, és a dir, molts més diners per a les arques de l’Estat i, en definitiva, per al sistema de benestar. Resumint: el deteriorament del sistema de pensions no va únicament lligat a l’envelliment de la població sinó també a altres indicadors.
Quins altres factors influeixen avui en l’actual sistema de pensions?
D’una banda, el retard en l’entrada al mercat laboral a causa de l’expansió educativa. Tots necessitem formar-nos més per assolir les nostres fites professionals i per això ens incorporem més tard que en altres èpoques al mercat de treball.
Entesos.
Així mateix, també hem detectat que l’edat en què la gent es prejubila ha augmentat. Si l’edat mitjana de sortida del treball als anys 60 era de 68 anys, el 2001 aquesta mateixa edat va caure fins als 60 (si bé des de llavors fins avui s’ha incrementat un parell d’anys).
I en matèria laboral?
Un altre aspecte que també hi influeix són els Expedients de Regulació d’Ocupació, els ERO, que es produeixen en l’empresa espanyola des dels anys 80. És un tipus d’acomiadament col·lectiu per raons econòmiques, un procediment legal que va ser inicialment dissenyat per salvar grans empreses públiques en una mala situació econòmica, però que avui dia és un mecanisme que aprofiten moltes empreses per mantenir o augmentar beneficis reduint plantilles. Es parla molt d’augmentar l’edat de jubilació, però es continua donant aquest tipus d’acomiadament col·lectiu. Segons la reforma del sistema de pensions, els treballadors haurien de treballar fins als 67 anys, però realment la meva pregunta és si només amb això solucionaríem la crisi dels fons estatals per a les pensions.
I quin és la seva resposta?
Ho dubto. L’elevada desocupació, respecte a la qual ens trobem només per darrere de Grècia, i la baixa taxa d’ocupació laboral entre els 50 i els 64 anys són dos factors, al meu entendre, determinants en el terreny de les pensions públiques.
En qüestió de jubilació i pensions, com creu vostè que estarem d’aquí a 20 anys?
Segons el meu parer, a mitjà termini, tot dependrà de l’atur. Les generacions que estan en edat de treballar ara són les més nombroses, però molts estan aturats o se’n van del país. El primer que cal fer és millorar el mercat laboral. Els qui avui tenen entre trenta i escaig i cinquanta i escaig anys, quan s’hagin de jubilar, tindran al darrere una generació en la qual hi va haver pocs naixements per sostenir el sistema de pensions.
Les dades no són gens esperançadores.
Hi ha un informe de 2013 sobre el sistema de pensions que indica que el factor de sostenibilitat de la Seguretat Social preveu que es passarà dels nou milions de pensions actuals als 15 milions en 50 anys, que és gairebé el doble. D’altra banda, investigadors vienesos han elaborat un estudi que indica quina ha de ser la taxa de participació laboral segons l’edat de jubilació per poder mantenir la ràtio entre els ingressos que els treballadors transfereixen als pensionistes. Per a Espanya, encara que pugés la participació laboral al 90%, l’edat de jubilació s’hauria de situar més enllà dels 69 anys. La clau, doncs, és la participació laboral.
Des del seu punt de vista, el pla de pensions privat –o un altre tipus d’estalvi per al futur– és necessari de cara als propers anys?
L’actual sistema de pensions públic no serà suficient per mantenir una qualitat de vida adequada. Aconsello als joves que comencen a treballar que cada cert temps posin uns quants diners a estalviar en un pla de pensions. No poden dependre únicament de l’Estat.
