El perdó ens fa lliures

Per Patricia Ramírez:

“Perdono però no oblido, oblido però no perdono.” Aquesta frase realment no té sentit, ja que perdonar i oblidar és el mateix. Perdonar suposa oblidar i no tenir rancúnia envers la persona motiu del teu perdó. Perdonar no esborra de la memòria, però sí que implica oblidar dur a terme accions en contra, accions que et porten a fer justícia pel teu compte. Per això perdó i venjança solen anar agafades de la mà. La persona que anhela venjança, pateix. Perd el temps ideant com fer mal, com pot patir qui l’ha ofès. No està en pau, no descansa. Mentre continuï sentint rancúnia i venjança, seguirà encadenada a qui la va ofendre. Perdonar et fa lliure.

Són moltes les persones que pensen que perdonar és propi de febles. I que fins i tot suposa una derrota, una rendició. Però la persona que perdona no és feble, com molta gent creu. A l’inrevés, cal tenir molta fermesa i uns valors molt definits per poder perdonar: humilitat, generositat, espiritualitat, compromís, benevolència, altruisme, integritat, honestedat…

El perdó beneficia totes dues parts, tant la persona que el rep com la que el dona. L’estudi psicològic del perdó ha augmentat dramàticament en les últimes dues dècades (Fehr, Gelfand, & Nag, 2010; Worthington, 2005), especialment en l’exploració d’intervencions dissenyades de manera explícita per promoure el perdó. L’evidència inicial dona suport a l’eficàcia d’aquestes intervencions en el perdó, ja que mostra que poden ajudar els participants a incrementar el seu grau de perdó per una ofensa o dany, amb la qual cosa augmenta l’esperança i el benestar psicològic, i disminueix la depressió, l’ansietat i l’empipament (Baskin & Enright, 2004; Wade, Worthington, & Meyer, 2005).

Psicològicament parlant, perdonar no inclou la idea de reconciliació, sinó una experiència interna en la qual la persona deixa de patir per l’atac viscut. Pots reduir els teus pensaments negatius envers l’ofensa o incrementar els positius. És a dir, tenir pensaments negatius centrats en la maldat soferta, la injustícia, a donar voltes a la idea de per què a tu, o pots centrar l’atenció en aspectes positius de la vida, en l’experiència positiva que et pugui deixar la situació. Com més centris l’atenció en les coses que sí que funcionen en la teva vida, menys espais deixaràs a la rancúnia i la negativitat. El que es tracta és de trobar la pau. Perdonar no inclou la col·laboració d’una altra persona, sinó la tranquil·litat de les decisions que tu prens respecte a l’ofensa. Pots perdonar fins i tot quan l’altre no es disculpa. I amb això, l’altra persona o la situació viscuda deixen de controlar-te. Perquè emocions com la venjança, la ràbia i la frustració només són fruit de continuar rumiant sobre un fet passat. Impedeixen que visquis un present serè i en pau amb el que t’envolta.

Per què ens costa tant perdonar?

• Pel dolor causat. Som molt reticents a tancar carpetes obertes amb persones que ens han fet patir. És que si no oblidéssim i no ens agrada oblidar. Evolutivament té un sentit. Si deixem de retenir a la memòria allò que és perillós per a nosaltres, és possible que caiguem una altra vegada al parany. Però avui dia, i amb la nostra capacitat d’aprenentatge, no necessitem fustigar-nos amb el dolor. No ens aporta saviesa nova.

• Per por que es pugui repetir. El fet de no perdonar et manté en alerta i t’avisa que vagis amb compte per protegir-te.

• Per venjança. Tenim la falsa creença que resolem els conflictes amb l’“ull per ull, dent per dent”.

• Perquè fem interpretacions poc benèvoles. “Ho va fer per fer-me mal” en comptes de “no se’n va adonar”.

• Perquè ho identifiquem com una derrota. Pot ser que perdonar no et porti a guanyar, com podria ser recuperar la persona que t’ha fallat en la parella, però no és cap derrota. És una experiència, un episodi de la teva vida, una injustícia o l’obertura a alguna cosa molt més gran que ara no veus.

Un dels aspectes més dolorosos de no perdonar és centrar l’atenció a venjar-te. Venjança i perdó van agafats de la mà. És la nostra manera de buscar justícia, equivocadament. La venjança et fa sentir ira. Deixa d’idear com venjar-te, només et fa mal a tu. Però ni soluciona el problema ni et fa sentir millor. A l’inrevés, t’enverina més. Mentre que el perdó busca deixar de destruir-te a tu mateix. Quan perdones, també perds aquesta necessitat de destruir l’altre.

Això no té res a veure amb la idea de buscar justícia. Imagina’t que un soci t’ha robat, que has patit assetjament a l’empresa, bullying a l’escola, que una persona en estat ebri ha xocat amb tu. El perdó no vol dir pas que deixis de lluitar pel que et correspon i que miris de restablir l’ordre natural i la justícia. Per a això hi és. La venjança, per contra, és idear com fer patir i esclafar la persona, voler-li mal. Deixa que la justícia se n’ocupi, en el cas que la falta o l’atac requereixin aquesta via.

Una manera de perdonar és a través del model de perdó REACH de Worthington (2001). Es basa en cinc passos les inicials dels quals formen la paraula reach, terme anglès que, a més d’‘assolir’, també pot significar ‘culminar’, ‘passar’.

• R Recordar el dany i les emocions experimentades. Posa nom a la teva emoció. Es tracta de reconèixer i acceptar que s’ha sofert, que no som immunes i que som humans. El problema no és el dolor, sinó voler actuar segons el que sentim. Per això és tan important el procés d’acceptació.

• E Empatitza amb el teu ofensor. Prova d’entendre la persona que t’ha ofès, de posar-te al seu lloc, de pensar com hauries reaccionat tu. Pensa en què l’ha pogut portar a actuar així. Intenta aquí no jutjar.

• A Perdonar pot ser un regal envers l’altre i envers tu mateix. L’altruisme et fa sentir bé i lliure. En aquest sentit, et pot servir recordar les vegades en què t’han perdonat a tu. Desenvolupa la compassió.

• C Compromís per perdonar. Es tracta d’elaborar un pla per poder perdonar. Escriu alguna carta, nota, verbalitza amb tu. És un acte simbòlic que t’ajudarà.

• H Hold. Es tracta d’agafar-se, buscar ancoratges que ens protegeixin perquè no ens facin mal una altra vegada. Hem de conèixer en nosaltres què hi ha del nostre comportament que facilita l’ofensa dels altres: ens falten habilitats socials, no sabem posar límits, tenim baixa autoestima…, per poder enfortir-nos. Cal mirar d’evitar el perill en el futur.

El dalai-lama, premi Nobel de la pau el 1980, va dir: “Si desenvolupo sentiments negatius envers aquells que em fan patir, això només destruirà la meva pau mental. Però si perdono, la meva ment tornarà a estar en calma”.