Sabies que les persones excessivament responsables pateixen més ansietat que la resta de les persones? En una recerca de les Universitats d’Hiroshima i de Florida Central, es van estudiar tres tipus de sentit de la responsabilitat:
- Responsabilitat de protegir als altres
- Responsabilitat per a rebregar-se el cap en la cerca de solucions
- Responsabilitat sobre esdeveniments negatius i culpa
El tercer tipus de sentit de la responsabilitat és el que més relació tenia amb els trastorns obsessius i amb els trastorns d’ansietat generalitzada.
El valor de la responsabilitat
Indubtablement, el sentit de la responsabilitat és un dels valors més importants. Perquè la responsabilitat abasta la teva formació, la teva professió, les teves relacions de parella o la cura d’un mateix. La responsabilitat està present en totes les àrees de la nostra vida. L’absència de responsabilitat impedeix portar una vida plena, protegir-nos o protegir als nostres. Com podríem finalitzar un projecte, acabar una carrera universitària, cuidar de la nostra alimentació, estar pendent de qui ens necessita, si no fóssim responsables?
Però on està el límit entre ser responsable, comportar-se amb certa obsessió o amb una actitud controladora? El límit el marquen els senyals que emet el nostre cos i la nostra ment i que rares vegades escoltem. Perquè escoltar-les suposaria haver de canviar el mal hàbit de ser excessivament responsables, i això no ho volem.
El preu de l’excés de responsabilitat
A les persones molt responsables normalment els ha anat bé en la vida. També els hauria anat bé si haguessin baixat una miqueta el llistó. Però això no ho saben. Associen que aquest nivell d’implicació, de compromís, d’esforç, de responsabilitat són els motius del seu èxit, sigui com sigui l’èxit. La seva ment ha vinculat la idea de “ser molt responsables” amb valors com la seguretat, l’èxit, la qualitat de vida, tant propis com dels seus essers estimats.
Però són conscients del preu que estan pagant? Són conscients que ningú els demana tant? Què els que estan al voltant serien igual de feliços, o més, i que estarien igual de protegits i gaudirien de gairebé el mateix si baixessin el seu nivell de responsabilitat? Són ells els que s’exigeixen a ells mateixos.
Les persones excessivament responsables pateixen quan alguna cosa falla, quan no aconsegueixen controlar-ho tot. Es culpabilitzen dels errors, fins i tot d’errors que no depèn d’ells. Personalitzen aquests errors i busquen dins de si mateixos el que té una solució fora. I això genera ansietat, frustració i baixa autoestima.
Proposar-te un canvi que suposi baixar el teu nivell de responsabilitat quan ara l’associes a resultats positius, és complicat. Però només pensa per un moment en com et sentiries i quin pes et trauries de sobre si aconseguissis delegar o baixar el teu llistó d’exigència. No tindries una mica més de temps per a tu, o fins i tot menys preocupacions?
Com baixar el teu nivell de responsabilitat
Pots començar per formular cada matí el següent propòsit. “Si visqués aquest dia d’avui amb un nivell menor de responsabilitat, què podria delegar, què podria deixar de fer o a què podria dedicar-li menys temps? Quines serien les conseqüències? Les podria assumir?”
I el més important, “a què podria dedicar aquest temps que guanyaré baixant una mica el meu nivell de responsabilitat?” Aquest temps igual és el que no trobes per fer alguna afició pendent, per cuidar-te, per fer les teves rutines de bellesa, sortir a fer exercici físic o simplement per a perdre-ho amb tu.
Baixar una mica el nivell de responsabilitat quan ho ets en excés, mai et posarà en risc. Ni a tu ni als teus. Els teus fills no fracassaran a l’escola si deixes de controlar-los l’agenda, no passa res si una setmana no consultes el menú del menjador per a coordinar-lo amb els sopars, amb revisar una anàlisi de dades tres vegades igual és suficient, no necessiten una quarta revisió, i no, aquest drap de la cuina no et demana ser planxat.
El confinament ens ha ensenyat que es pot viure d’una altra manera. Fins i tot hi ha moltes persones que han redescobert valors que teníem en el fons, però molt fons, de l’armari. Aprendre a viure, viure de manera plena, saber quines són les nostres prioritats, és important en la vida. Tots ens morirem igual. Però no tots viurem igual.
