La taxa de dependència és un indicador que mesura el nombre de persones inactives en un país que han de ser suportades econòmicament per les persones actives. El volum total de la dependència en un territori es calcula a través del quocient entre la població de 0 a 14 anys, més els més grans de 65, i la relació entre les persones compreses entre 15 i 64 anys. La xifra resultant es passa a percentatge per concretar-la de manera definitiva.
Cal destacar que es tracta d’un resultat aproximatiu, ja que no tots els qui són menors de 15 anys i més grans de 65 estan fora del mercat laboral, ni tampoc són treballadors actius tots aquells que es troben compresos entre aquestes dues edats, però serveix per resumir d’una manera aproximada la relació entre feina i població passiva. Com més gran és aquesta taxa, significa que les persones que tenen una ocupació han de contribuir amb més intensitat a mantenir les condicions d’Estat del Benestar de la societat en el seu conjunt. Aquesta taxa és molt important per, posteriorment, poder formular polítiques d’ocupació i de previsió social.
A Europa, hi ha un cert temor respecte a l’evolució d’aquesta taxa en els propers anys. Segons Eurostat, l’oficina estadística comunitària, es preveu que, el 2100, aquesta taxa sigui del 57%, 25 punts més del que marca actualment. Això vol dir que hi haurà menys de dues persones en edat laboral per cada persona més gran de 65 anys o menor de 15. Més preocupants fins i tot són els auguris amb relació a Espanya, ja que s’espera que, a finals de segle, esdevingui el quart país amb la taxa més alta de dependència, amb un 59,5%, només per darrere de Portugal i Itàlia. Al tancament del 2019, Espanya ocupava el lloc 17 al Vell Continent, amb un 31,4%.
Fes la teva simulació: Descobreix el pla d’estalvi ideal per al teu futur.
Un dilema crònic
Actualment, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), hi ha al nostre país uns 47,2 milions d’habitants, dels quals el 19,4% –prop de 9,2 milions– són més grans de 65 anys. Així mateix, ja hi ha més d’un milió de persones que són dependents, al voltant de dos milions que tenen més de 80 anys i prop de 20.000 que, fins i tot, han superat la barrera del segle d’edat. De manera paral·lela, l’esperança de vida és de 83,6 anys, amb les dones superant àmpliament els 86. Segons el mateix INE, el 2068 hi haurà a Espanya més de 14 milions de pensionistes, és a dir, un de cada tres habitants.
La congestió als serveis socials actualment és tan gran que, dins la mateixa Administració, es calcula que fan falta 1.500 milions d’euros per començar a reduir les llistes d’espera; i això amb caràcter d’urgència, ja que, d’aquí a tot just uns anys, s’espera que es produeixi l’increment més gran de la història d’Espanya en el nombre de jubilats, quan s’hi incorporin les persones de la generació del baby-boom (els nascuts al començament de la dècada dels seixanta del segle passat).
Aquesta situació genera cada vegada un debat més gran sobre les implicacions que hi haurà en el futur pel que fa a la quantia de les pensions públiques, l’atenció sanitària pública de qualitat o el nombre de places hàbils a les residències de gent gran. Actualment, hi ha aproximadament dues persones actives per cada dependent al nostre país, però el progressiu envelliment de la població, la caiguda en la natalitat, el creixement de l’atur o, com s’ha esmentat, l’augment de l’esperança de vida faran que, d’acord amb les estimacions de l’INE, al començament del 2050, la proporció sigui d’un a un, la qual cosa planteja molts dubtes sobre la sostenibilitat del sistema quan, cada vegada, el nombre de cotitzadors és menor.
Des de fa uns anys, la Seguretat Social no deixa d’acumular dèficits al tancament de cada exercici, fet que, molt probablement, obligarà els successius Governs a emprendre noves reformes per garantir la viabilitat del sistema públic de pensions en unes condicions demogràfiques i econòmiques que no conviden gaire a l’optimisme.
Enmig d’aquesta situació, cada persona ha d’assumir el compromís que, molt possiblement, si vol gaudir d’una jubilació sense ensurts, el més aconsellable és estalviar amb anterioritat i invertir en productes financers, com els plans de pensions, dels quals podrà gaudir plenament un cop abandoni la vida laboral. Per aconseguir-ho, no hi ha res millor que disposar d’assessorament professional per tal de dur a terme una planificació d’acord amb els objectius vitals, on les aportacions periòdiques seran claus per optar a l’interès compost i obtenir la rendibilitat desitjada.
